EM DEMANEN SI UN AGNÒSTIC POT FER-SE MILITANT D'UNIÓ

D’acord amb el preàmbul dels Estatuts d’UDC, aprovats en el Congrés Nacional Extraordinari de 18 de juny de 2005 (modificats pel 24è Congrés Nacional Ordinari), Unió Democràtica de Catalunya és un partit polític personalista, nacionalista i d’inspiració socialcristiana, que es fonamenta en els valors de la democràcia, la llibertat, la justícia social i la dignitat inalienable de les persones i els pobles, valors que han de tenir el seu desenvolupament òptim en el marc d’una comunitat on regnin el respecte, el diàleg i la convivència.

Aquesta primera definició ideològica es concreta en un seguit de principis també recollits en el preàmbul: compromís amb la família com a font de cohesió social i de transmissió de valors; promoció de l’educació com a valor de cohesió i d’integració i com a instrument de mobilitat social; defensa d’una Catalunya més desenvolupada i sobirana; compromís amb les persones més desafavorides; impuls de la recerca, la innovació i el desenvolupament dins un model econòmicament, mediambientalment i  socialment responsable; compromís amb Europa com el major espai de pau, llibertat i progrés, i amb el món; i transformació de les estructures socials per fer realitat la igualtat d’oportunitats.

I aquesta declaració ideològica es completa amb el que és la principal raó de ser d’Unió: la defensa de la dignitat i del desenvolupament integral de la persona i l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya. Aquesta és alhora la lletra i l’esperit del manifest fundacional d’UDC, de 7 de novembre de 1931.

Així doncs, els principis ideològics d’Unió (i els de la democràcia cristiana, en general) són d’inspiració cristiana, en el sentit de què beuen d’una font de valors originats en la tradició cristiana, i desenvolupats al llarg dels segles, tant per la doctrina social de l’Església com pel pensament humanista d’arrel cristiana sorgit dins i fora l’Església.

Es tracta, per tant, d’una inspiració, d’una referència en valors i principis, fins i tot, en actituds; però en cap cas no pretén ser la democràcia cristiana una incursió religiosa en el camp de la política.

Ben al contrari. Quan l’any 1919, Luigi Sturzo funda el Partit Popular Italià (punt on s’origina la democràcia cristiana), el defineix com un partit arrelat en la visió cristiana de l’home per tal de defensar els valors del humanisme davant l’amenaça del feixisme, però li dóna explícitament un caràcter laic i aconfessional.  Luigi Sturzo identifica els valors emanats de la doctrina social de l’Església i del pensament humanista integral com a dignes de ser defensats també políticament, amb un instrument polític i en el camp de la política, de forma conscientment segregada de l’àmbit religiós. La democràcia cristiana, precisament, es caracteritza per això: la voluntat explícita de separar l’àmbit religiós de l’àmbit polític.

De tot l’anterior, en resulta que per ser militant d’un partit polític laic i aconfessional com Unió, allò que cal és compartir els valors i principis (que alhora es reflecteixen en una actitud i manera de fer política) que conformen el seu ideari, i que la condició de creient, agnòstic o ateu pertany a un altre àmbit que no és el polític.

L'ALTERNATIVA SOCIALCRISTIANA

 Al bell mig d’aquesta crisi econòmica devastadora que colpeja les famílies, en especial les més humils, amb tantes mares i pares sense feina; ara que tots semblem assumir amb el cap cot l’imperi sense ànima del gran capital global i que la lògica del mercantilisme ferotge sembla haver-se instal·lat en les nostres vides com a veritat rebel·lada; ara que la por i el desconcert paralitzen tantes persones arreu i la desorientació moral sovinteja; ara que el neoliberalisme més radical se’ns presenta com a realitat incontrovertible i irreversible; ara ..., ara és el moment d’alçar la veu per defensar que les coses no han de ser així per força, que un món millor és al nostre abast, i que hi ha alternativa: el pensament socialcristià.

En efecte, la democràcia cristiana presenta una esmena a la totalitat a aquesta societat economicista, mercantilitzada fins l’extrem, inestable, escèptica, deshumanitzada, resignada, desvaloritzada, individualista i profundament injusta que ens empetiteix.

Front aquesta realitat que se’ns presenta com la única possible, el  pensament socialcristià, fonamentat en el humanisme cristià, ens encoratja a treballar de valent per la dignitat, la llibertat, la integritat, la unicitat i la responsabilitat de les persones; a tenir cura de les famílies com a comunitat bàsica i escola de solidaritat humana i de sociabilitat; a no cedir davant l’escepticisme pragmàtic; a prioritzar el treball sobre el capital; a atorgar una dimensió veritablement social a la propietat privada; a no sotmetre’ns a la injusta dinàmica del mercat creadora de grans concentracions de riquesa i, alhora, de bosses de marginalitat i exclusió social; a crear una economia social de mercat on la política econòmica es relligui de forma indestriable amb la social, i a  introduir-hi criteris clars de solidaritat i fraternitat envers els més febles.

Una societat amb la fraternitat com a element central, on l’amistat cívica n’és la protagonista, farcida de projectes socials que vinculen i enforteixen la comunitat; que humanitza la justícia social; que fa del cosmopolitisme una actitud ètica; que supera la falsa bipolaritat esquerra-dreta i la substitueix pel personalisme comunitari; amb una societat civil forta on el capital social constitueix la veritable riquesa de les nacions; i que no s’hipoteca pel curt termini sinó que té una clara visió de futur; una societat així és possible.

El pensament socialcristià suposa també una determinada manera de fer política: sempre respectuosa, argumentada, atenta a les veritables preguntes i reptes del nostre temps, a la recerca del major consens, propera a les persones i a les famílies, arrelada en la fraternitat i l’amistat cívica, ferma en les conviccions, plena de compromís i acció, creadora de comunitat, i amb esperit constant de renovació.

Apressem-nos, doncs, a construir entre tots i de debò, una societat fonamentada en els principis i els valors del humanisme cristià. Hi ha molt a fer. Hi ha alternativa.

OSWALDO PAYÁ I EL “PROYECTO VARELA”

El 10 de maig de 2002, un grup de ciutadans de Cuba encapçalats per Oswaldo Payá  varen tirar endavant una iniciativa sense precedents a la recent història cubana, que va deixar bocabadat el món democràtic sencer. Aquesta iniciativa anomenada “Proyecto Varela” va consistir a presentar davant l’Assemblea Nacional de Poder Popular de Cuba un projecte de referèndum avalat per més de 10.000 signatures (el mínim exigit per la llei), amb la intenció de donar veu als cubans, utilitzant una via prevista per la pròpia Constitució, per tal de reivindicar drets com la llibertat d’expressió, reunió, associació, iniciativa econòmica, llibertat religiosa, i l’amnistia per als presos polítics.

El “Proyecto Varela” ha estat, per a molts cubans, una forma d’abandonar la por i donar un primer pas cap a la llibertat d’expressió. És una proposta de canvi des de dins del país, una proposta de transformació des de la base, des del ciutadà, per tal de donar la paraula al poble. Allò que ha aconseguit el “Proyecto Varela” és que els  demòcrates cubans vagin desvetllant la consciència ciutadana adormida per cinquanta anys de manipulació i de discurs totalitari governamentals.

La lluita que fa mig segle es va lliurar contra el dictador Fulgencio Batista pretenia el retorn de la constitucionalitat i les llibertats al país. Tanmateix, Castro i els seus acòlits, embolcallats amb eslògans tan grandiloqüents com enganyosos i buits de  contingut, varen instaurar una dictadura militar especialment repressiva de tota llibertat pública i individual, també en l’esfera de llibertat més íntima i personal com ara la religiosa, tancant les escoles cristianes i restringint la pràctica pública i les manifestacions de la fe. Cuba es va convertir així en un país que ignora la rellevància de la dignitat de la persona humana com a eix  principal de la Història i el progrés; en un país que viu molt per sota de les seves possibilitats materials i espirituals.

Què va succeir amb aquesta iniciativa “Proyecto Varela”? Doncs que l’Estat cubà respongué amb una farsa de referèndum i empresonant una setantena dels seus principals promotors.

Oswaldo Payá ha rebut tots els premis internacionals imaginables a la defensa dels drets humans i de les llibertats públiques i privades. Tots els premis i medalles possibles, inclòs el Sajarov, a la defensa de la dignitat de l’home. El preu personal que Oswaldo Payá ha pagat per tots aquests reconeixements, inclosa la nominació al Nobel de la Pau, ha estat cinc dècades d’assetjament continu pel règim cubà, camps de treball, campaments de càstig, presó, arrest domiciliari, registres i saquejos de la seva llar, submissió a un seguiment constant, telèfon intervingut, pintades amenaçadores a la façana de casa seva; tot l’aparell de l’Estat dedicat a fer-li la vida impossible. Casat i amb tres fills, ha rebutjat les nombroses ofertes per a gaudir d’una vida còmoda fora de l’illa.

Oswaldo Payá, 58 anys, veí de l’Havana, fundador del Movimiento Cristiano de Liberación y redactor del “Proyecto Varela”; una vida lliurada a la defensa de la dignitat humana: un referent universal.

LUDWIG ERHARD I L’ESTAT DEL BENESTAR.

Ludwig Erhard (Fürth, 1897 – Bonn, 1977), canceller federal alemany de 1963 a 1966, un dels pares de l’Economia Social de Mercat, advertia fa gairebé mig segle dels perills d’un sobredimensionament de l’Estat del Benestar. 

Erhard considerava que, com a ministre d’economia en el marc d’una economia social de mercat, era el primer interessat en el desenvolupament d’una política social; però afegia que l’economia social de mercat no podia funcionar si l’actitud espiritual en què es basava - la responsabilitat individual i la lliure competència – es veien perjudicats per les mesures socials que s’implementessin, i això, perquè la política econòmica i la social havien d’anar en una mateixa direcció. I en aquest sentit, quant més èxit tingui una política econòmica, menys mesures de política social caldran.

La idea de base rau en què si la política social pretén garantir a cada ciutadà una seguretat completa des del seu naixement, protegint-lo absolutament de totes les eventualitats de la vida, aleshores no pot esperar-se que la gent desenvolupi plenament la seva energia, esforç, empreneduria i altres virtuts humanes que són vitals per a la vida i el futur d’una nació, i que, a més, són els prerequisits d’una economia social de mercat basada en la iniciativa individual.

Descriu l’Estat del Benestar com un sistema en el qual la felicitat i benestar de la gent es basen en la solidaritat general, garantida per l’Estat, i en el qual es pretén assolir per a tots una vida tranquil·la i confortable sense luxes però amb més seguretat. I diu que cal anar amb compte amb aquest esquema, atès que podria dur, si el sobredimensionem, a una mena de col·lectivisme contrari a la consciència humana, a l’autoresponsabilitat personal, a l’esperit de superació personal, a l’impuls de proveir per a un mateix i per a la seva família, que duria no a una societat sense classes sinó a una societat mecànica sense ànima. En aquest punt, ens urgeix a limitar l’Estat del Benestar per aquells que realment ho necessiten. I es pregunta si una cobertura social més enllà de l’estrictament necessària, associada a una major fiscalitat, desincentivadora del que anomena virtuts humanes, serà capaç de reduir l’ansietat que produeix el desig de major seguretat o de seguretat total. I constata que la sensació de seguretat individual no ha augmentat significativament, en termes històrics, quan l’Estat o un grup ha passat a assumir una major quota de responsabilitat respecte d’aquell individu. I considera que no hi ha millor sistema d’augmentar la sensació de seguretat de les persones que incrementant la prosperitat general, estenent el sentiment de dignitat humana, i la certesa de què cada individu és independent. La persona, diu Erhard, ha d’exigir de l’Estat que li permeti estar en disposició de responsabilitzar-se del seu propi destí personal, i no tant demanar dels poders públics un ajut que l’apropi a una il·lusió de seguretat total.

Alhora, Erhard alerta dels efectes sobre la inflació que podria tenir un pressupost social sobredimensionat, amb el consegüent increment de la taxació sobre les rendes dels individus, i l'augment dels preus. 

Finalment, Erhard es manifesta a favor de subsidis i pensions modulades, variables segons la productivitat de l’economia en cada moment, per tal de garantir que en les èpoques expansives, també el pensionista participa proporcionalment del progrés material de la societat.

LUIGI STURZO I LA CRISI ACTUAL.

Sturzo deia que la mare de totes les crisis és espiritual. Considerava que la política, l’economia, l’escola, o la família no són mai alienes al valor de l’esperit, i que és un error no tenir en compte la influència espiritual en l’experiència humana. Per això concloïa que la veritable revolució és espiritual i que té com a objectiu combatre la prevalença de l’egoisme i de la injustícia.

Sturzo va dedicar la seva vida a la democràcia i a la llibertat, i va treballar intensament per la construcció d’una veritable consciència cívica en el si de la societat italiana; alhora que es manifestà clarament en contra d’una concepció individualista i inhumana de la democràcia, mancada de valors civils, feta de la suma de molts “jo” autònoms i absoluts, i sotmesa als grans poders econòmics.

Sturzo vivia la vida pública com un deure, i aquest deure com una esperança. I en aquest sentit, deia que un programa polític no s’inventa, es viu, i que la societat no és política sinó vida. Per a ell, la veritable santedat no està limitada a la pregària, sinó que va dirigida a totes les iniciatives de llibertat humana.

Deia Sturzo que la primera regla de l’art de la política és ser franc i fugir tota simulació, prometre poc i mantenir allò promès; i aconsellava no actuar com els ignorants ni els presumits, sinó que, quan no se sap alguna cosa, cal informar-se, estudiar, serenament discutir, i que cal temps, paciència, l’espera del sol i la pluja, la llarga preparació, la persistent labor, per finalment recollir-ne els fruits.

Ja l’any 1925, Sturzo parlava de la necessitat d’una nova croada d’amor en la política. Deia que la vida humana adquiria sentit amb l’amor, amb la capacitat d’estimar i de ser estimat; i, per això, defensava que la política i l’economia han de ser permeables a la força de l’amor i la caritat, i que la caritat cal entendre-la no com a beneficència sinó com a ànima de la reforma de la societat democràtica moderna en la qual la gent és cridada a participar responsablement en la realització del bé comú, i en la construcció d’un veritable esperit cívic, en el si d’una societat d’homes i dones lliures, amb fonament en el humanisme i els valors cristians. 

Sturzo, en definitiva, rebutjava una política i una economia merament utilitaristes, sense vessant ètica ni moral, obsedides pel poder i el guany immediat, que alienen la persona i li neguen el seu sentit veritable, que la banalitzen i deshumanitzen, i que, en lloc de considerar-la el fi de tota acció política i econòmica, la converteixen en un mer instrument al servei del poder i el diner.

EL CONCEPTE DEMOCRISTIÀ DE NACIÓ.

La democràcia cristiana defineix la nació com aquella comunitat natural que integra en el seu si altres comunitats naturals, com per exemple les famílies, i que reuneix un poble. I considera com a elements configuradors d’aquesta unitat popular, d’aquest poble (nació), la seva història, tradició, cultura i llengua comunes i, majoritàriament, també un territori comú en el sentit del lloc físic on aquests elements conformadors de la nació han sorgit i s’han desenvolupat.

Es tracta, per tant, d’una realitat autònoma i sempre anterior a l’Estat, el qual no pot fer altra cosa que reconèixer la nació i, fins i tot, arrelar-s’hi com a font de legitimació.

Així doncs, des de la doctrina democristiana, fonamentada en la dignitat de la persona, una dignitat que no sorgeix de la constitució d’un Estat ni de cap altra estructura política artificial sinó que arrenca del Dret natural, el concepte de nació pren una especial dimensió.

En definitiva, la nació, com a comunitat natural on s’agrupen les persones i famílies que comparteixen una història, tradició, llengua, cultura i territori, lluny de ser una convenció pragmàtica o un artefacte organitzatiu conjuntural com ho pugui ser l’Estat, resulta indestriable de la mateixa dignitat de la persona.

DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA I GLOBALITZACIÓ.

La globalització és un procés d’interconnexió financera, econòmica, social, política i cultural a nivell planetari, accelerat per les tecnologies de la informació i comunicació, amb un gran potencial per fomentar el benestar econòmic i promoure les relacions humanes.

En aquest sentit, podríem dir ja d’antuvi, que la globalització és una vocació de la Doctrina Social de l’Església (DSE), en tot allò que suposa un impuls unificador de la família humana, la possibilitat de major creació de riquesa, i de distribuir-la de forma més justa entre totes les persones del món. És també una oportunitat per a l’intercanvi cultural, per a l’enriquiment espiritual, i una passa endavant cap a una humanitat en comunió.

Ara bé, la DSE, alhora, adverteix que únicament una globalització que tingui l’ésser humà i la seva dignitat com a referència durà la família humana a majors quotes de cohesió i benestar. Dit d’una altra manera: una globalització economicista, que només vetlli pel guany immediat, que no respecti les diferents cultures, que utilitzi la persona com a mitjà i no la concebi com a fi, que doni preeminència a les finances sobre la producció, que prescindeixi dels principis de solidaritat i de subsidiarietat, que potenciï l’economia virtual sobre la real, que imposi els macroprojectes de tal manera que deixi sense espai als microprojectes, que estengui el relativisme moral a través dels mitjans de comunicació de masses, que no tingui en compte totes les dimensions de l’ésser humà, i que augmenti les diferències entre una minoria cada cop més rica i una majoria cada cop més empobrida, aquesta globalització, portaria a la destrucció de la família humana i fora absolutament contrària a la nostra dignitat de persones.

Per tant, la globalització, segons la DSE, és una gran oportunitat per la Humanitat si s’orienta en la direcció de la comunió universal, i una gran amenaça si pren el camí de l’intercanvi salvatge i les finances especulatives, i de l’obsessió en la maximització instantània i excloent del benefici.

Per la DSE, la globalització ha d’entendre’s com un procés socioeconòmic, però sobretot cultural i humà; i considera que hem d’esforçar-nos per afavorir una orientació cultural,  personalista i comunitària, oberta a la transcendència, del procés d’integració planetària. Per treure’n el millor d’aquest procés globalitzador, caldrà disposar d’una regulació global bàsica consensuada per tots els pobles de la Terra, en la línia de la Carta de Drets fonamentals de la Unió Europea, que es fonamenti en aquells trets essencials presents en tota cultura i que anomenem llei natural. Alhora, caldrà reforçar el paper de les institucions internacionals, de les autoritats i tribunals d’àmbit global, per tal que la implementació d’aquesta regulació sigui un fet.

De la mateixa manera que l’Economia Social de Mercat demana una regulació del lliure mercat per tal que doni els millors fruits de què és capaç, sense caure ni en l’economicisme, ni en la massificació, ni en la proletarització, aprofundint en una economia amb valors, moral i humana, compatible amb una societat cohesionada; la DSE considera necessària una regulació de la globalització per tal de garantir que aquest procés ofereixi un balanç clarament positiu quant al grau de desenvolupament humà, la creació i redistribució justa i equitativa de la riquesa, el sorgiment d’una societat global sense bosses d’exclusió social ni de pobresa, amb un nivell òptim de solidaritat i de subsidiarietat, i centrada en la dignitat de la persona i el valor de la vida, fonaments d’una cultura veritablement humana.

L’economia i les finances han de ser utilitzades de manera ètica per crear les condicions adequades pel desenvolupament de l’home i dels pobles. Tot el sistema financer ha de tenir com a finalitat el sosteniment d’un veritable desenvolupament. Els agents financers han de redescobrir el fonament ètic de la seva activitat. Cal revisar profundament el sistema financer mundial i adaptar les institucions internacionals a les exigències del món actual.  Les finances han d’estar al servei del treball i de l’economia real.

Alhora, la DSE també aposta per una globalització respectuosa amb el medi ambient.  L’aliança entre l’ésser humà i el medi ambient ha de ser reflex de l’amor creador de Déu, del qual procedim i cap el qual caminem.

La globalització demana un ordenament internacional que estableixi un ordre social que relacioni les esferes moral, social, política, econòmica i civil, tal i com ja preveu l’Estatut de les Nacions Unides.

En resum, per la DSE, la globalització és un fenomen multidimensional i polivalent que ha de ser comprès en la diversitat i en la unitat de totes les seves dimensions (en cap cas, com una qüestió exclusivament econòmica), i que cal orientar en termes d’humanitat, comunió i participació.

DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA I MERCAT.

Sovint sentim a parlar del mercat com si es tractés d’un mecanisme asèptic, sotmès a una llei que es troba més enllà del bé i del mal, i que regula de manera matemàtica i justa els intercanvis de béns i serveis entre les persones. Tal i com denuncia la Doctrina Social de l’Església (DSE) això és un error, atès que l’instrument anomenat mercat no resta al marge de la influència i valors culturals, religiosos i socials on actua. Per tant, el mercat no és autònom, sinó que està subjecte a la moral. És aquí on la DSE demana, a les encícliques Caritas in veritate i Spe salvi, que el mercat estigui  inspirat per l’esperança cristiana, per tal que es posi al servei del desenvolupament humà integral, en llibertat i justícia.

Què vol dir, en aquest context, esperança cristiana? Ens referim a l’esperança que sosté a la raó, que li dóna força per orientar la voluntat, que ja és present en la fe, que inclou aquella caritat i solidaritat que transcendeix tota llei de justícia, que viu en la nostra ànima com a signe de presència de Déu en nosaltres i de les seves expectatives cap a nosaltres, i que permet incorporar una dimensió social en el mercat que va més enllà del benefici egoista, i que aconsegueix crear una confiança recíproca i generalitzada entre els agents econòmics.

Així, el mercat, amarat d’esperança cristiana, de principi de gratuïtat, deixa d’estar subjecte, únicament, a la justícia commutativa (donar i rebre béns i serveis entre iguals per satisfer les seves necessitats i desitjos), i incorpora la justícia distributiva i la justícia social, que són les que realment cohesionen la societat.

El desenvolupament econòmic, social i polític necessita, si vol ser autènticament humà, donar espai al principi de gratuïtat, com a expressió de fraternitat. Parlem de formes internes de solidaritat i de confiança recíproca sense les quals el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica, encara que aparentment pugui semblar el contrari. En aquest sentit, Pau VI, a la Populorum progressio, assenyala que el sistema econòmic hi hauria sortit guanyant si hagués inclòs la pràctica generalitzada de la justícia distributiva i social, atès que els primers beneficiaris del desenvolupament dels països pobres haguessin estat els països rics.

Es tracta de què els agents econòmics no contemplin el mercat com un mecanisme que s’ha de limitar a satisfer exclusivament les seves necessitats particulars, sinó com a un instrument en el qual tothom hi ha de sortir guanyant, i on no s’hi és perquè el fort xafi el dèbil. En certa manera, és el famós “win win” (estratègia d’intercanvi en què ambdues parts hi surten guanyant) estès al conjunt d’operadors del mercat, no només als subjectes concrets que intervenen puntualment en una transacció. En efecte: pensant el mercat i actuant-hi des d’una perspectiva que inclogui la justícia distributiva i social, els agents econòmics descobriran ben aviat que aquesta gratuïtat, ben al contrari de perjudicar-los a ells i al mercat com a instrument, els reforça a ambdós. I és que l’activitat econòmica, per realitzar en plenitud el seu potencial, no pot orientar-se només a l’interès individual sinó que ha de tenir present el bé comú. I això, vol dir que han de quedar enrere aquells temps en què l’activitat econòmica (entesa com aquella a la que correspon produir riquesa) es trobava separada de l’acció política (entesa com aquella a la que correspon realitzar la redistribució d’aquesta riquesa). El mercat ha de deixar de considerar-se antisocial, el mercat ha de ser el punt de trobada per a un intercanvi enriquidor, satisfactori i just per a tots.

De tot l’anterior, en resulta que les relacions dins el mercat han de ser autènticament humanes, d’amistat i de sociabilitat, de solidaritat i de reciprocitat, i que la justícia afecta totes les fase de l’activitat econòmica perquè en tot moment té a veure amb l’home i els seus drets, i resulta inqüestionable que tota decisió econòmica té conseqüències morals.

Ara bé, aquesta concepció social del mercat, no cal dir-ho, com tota la doctrina de l’Església en temes econòmics i socials, no pot realitzar-se a partir de la llei i de la imposició, sinó que va més enllà, i hauria d’inspirar cadascuna de les persones que actuen en el mercat, per tal que ho facin amb responsabilitat personal i amb responsabilitat social, garantint així la dignitat i la integritat de cadascun de nosaltres, al cap i a la fi, germans i fills del Pare.

POLÍTICS I COMPROMÍS SOCIAL. LA MILLOR TRADICIÓ POLÍTICA AMERICANA.

N’hi ha prou amb llegir “My Life” de Bill Clinton o “Dreams from my father” i “The Audacity of Hope” de Barack Obama, per adonar-se que ambdós són hereus de la millor tradició política americana, una tradició que entén el fer polític com a una conseqüència directa i pràctica del missatge de l’Evangeli, lògicament, adaptat a la realitat de cada moment històric.

El que més sobta als europeus en observar la política americana, més que l’existència de primàries o la relació personal entre polítics i electors del comptat, és la profunda fe cristiana de la majoria de polítics americans, ja siguin demòcrates o republicans. Una fe que llueixen i expliciten. Que és motiu d’inspiració i d’orgull. Aquí, a la vella i estimada Europa, malhauradament, tal cosa fóra impensable. L’experiència religiosa dels polítics, cas de donar-se, es considera que forma part de l’àmbit privat i íntim i res no en trascendeix, i, cas de fer-ho, més aviat es du amb un punt de vergonya, perquè hi ha la sensació estesa de què això no ven, que no està de moda, i que, fins i tot, podria ser motiu de crítica o de burla.

Quina realitat tan diferent a l’altre costat de l’Atlàntic! En terres americanes, tothom assumeix com a lògica i natural la vivència cristiana dels seus polítics, l’origen transcendent del seu compromís amb el bé comú, la fe que els du a creure en l’home, a lluitar per un món més just, a viure i actuar sota la inspiració del Nou Testament, i a convertir-los (de forma paradigmàtica: Clinton i Obama) en servidors vocacionals del bé comú, en persones properes i entregades, que fan treball social, que viuen la vida dels altres, que la fan seva, compartint reptes i alegries, des de l’humil·litat i l’empatia. I des dels alburs de la seva activitat política fins les portes de la Casa Blanca.

A les seves biografies (del tot recomanables i farcides d’emoció, i sentiment comunitari) es conta com els aleshores futurs presidents Clinton i Obama desenvoluparen la seva carrera política des del compromís més directe i immediat amb la comunitat, anant porta per porta sense defallir, no a demanar el vot sinó a ajudar, a oferir-se, a donar un cop de mà allà on realment calia (repintar una escola abandonada o recollir elements per presentar una moció al Senat de soterrament dels passos a nivell), atenent als més necessitats des de les parròquies, implicant-se amb cor i ànima en els serveis dominicals de les esglésies dels barris marginals, assistint a les pregàries comunitàries com un més, recorrent centenars de poblets dispersos d’Arkansas o d’Illinois per conèixer de primera mà les preocupacions dels pagesos, movent cel i terra per aconseguir fons per una llar d’avis del comptat, lluitant amb dents i ungles per evitar la discriminació racial o social a les escoles, portant la il·lusió i l’esperança arreu, irradiant un missatge de fe i d’entrega al servei de les persones allà on els volien escoltar, i vivint una existència amarada de servei a la comunitat, com la conseqüència natural de la seva fe en Crist. Sense perdre mai l’esperança, sense doblegar-se, picant pedra, dia i nit, nit i dia, amb intel·ligència, segur, amb un cert grau de càlcul, segur, potser algun cop amb un puntet de demagògia, és clar que si, però per sobre de tot, amb entrega sincera i generosa, i una veritable vocació de servei al poble americà. I tot això, des de la base, amb les mans nues i la paraula desperta, el cor obert i l’oïda atenta, sense cap aparell de partit al darrera, sense subvencions públiques, des de la bona fe i el rigor, des de l’acceptació d’un compromís que sentien dins el seu cor, un crit per un mon més just, amb un discurs il·lusionat i autèntic, que engresca, inspirat per Crist, pel seu exemple, pel seu missatge.

És aquesta la millor tradició política americana a la que feia referència. Polítics capaços de construir, de servir, amb una resistència a prova de daltabaixos i trompades, amb un esperit lluitador que no coneix reptes inassumibles, amb una senzillesa nascuda del poble, amb la humilitat pròpia dels grans homes, amb la seguretat personal que els permet proclamar i viure la seva fe de manera oberta i natural, amb una proximitat i transparència que els du a emocionar-se i mostrar-se vulnerables, i, per sobre de tot, amb una vocació generosa de servei a les persones que commou.

I a la nostra vella i estimada Europa? A la nostra estimada i mil cops renascuda Europa, el personalisme comunitari té més arguments i referents que ningú per prendre el testimoni d’aquesta manera humana, propera, generosa i transcendent de fer política. Entre tots, reprenguem la il·lusió.

ECONOMIA SOCIAL DE MERCAT (2)

Veiem que l’ESM es concreta en la defensa d’una societat de petits propietaris front als monopolis i a les grans concentracions de propietat donant llum a una àmplia classe mitjana; amb intervencions limitades per part de l’Estat en el mercat per defensar aquest petita propietat i el funcionament transparent i eficient del mercat; amb polítiques socials pal·liatives no assistencialistes; i amb polítiques privatitzadores que treguin el capital públic del mercat, per tal de reduir monopolis i millorar el funcionament del mercat en benefici social.

L’ESM suposa la creació d’un veritable humanisme econòmic; una economia que contempli l’home com a ésser moral i espiritual; que recuperi la dimensió humana de les coses i abandoni aquest gust per les grans xifres deshumanitzades; que desmassifiqui i impedeixi així la negació de l’individu i la dissolució de l’estructura social; que desproletaritzi la vida humana entesa la proletarització com a malaltia cultural que du a una vida de dependència econòmica i social, al desarrelament, a l'allunyament de la natura i a una existència sense estímul pel treball ni l’empreneduria; i, en definitiva, una crida a recuperar una vida compatible amb la dignitat i la moral humana. L’ESM defensa alhora un Estat independent dels grups d’interès, un Estat fort, sobri, honrat, concís, realista, amb noblesa d’esperit i amb contrapesos, que fixi una política social que faci de contrafort de la lliure economia de mercat. Caldrà, per tant, que l’economia no estigui únicament pendent de la renda i de la productivitat, i incorpori la dimensió personal, els valors culturals i morals conformadors de la persona humana, en definitiva, els valors europeus.

En la mateixa línia del pare Sturzo i la Doctrina Social de l’Església (DSE), l’ESM considera que el problema de l’economia moderna ho és de valors, i que sense aquests no hi ha economia ni pública ni privada que se sostingui. Així, reclama el dret a no eliminar el risc, a no inhibir el procés competitiu, atès que pel contrari es causaria un dany molt sever a la societat, es paralitzaria el flux natural de l’activitat humana i es privaria la persona humana de la necessària empenta vers les relacions interpersonals, el descobriment, i la responsabilitat personal i social. I, com Sturzo, l’ESM defensa que l’home, per tal de comprendre i després actuar, li cal pressió, per poder entrenar la seva força, per especular intel·lectualment, per fer plans, per sobrepassar els obstacles, per formar-se i desenvolupar-se plenament, per autorealitzar-se. En paraules d’Sturzo, li cal desenvolupar l’esperit de conquesta, de superació, que és inherent a la persona humana. Per això rebutja una política assistencialista i tuteladora de la generalitat de ciutadans, una societat subvencionada, tot i ser favorable a un paper principal per la solidaritat. L’ESM entén el risc com una oportunitat per anar més enllà, una oportunitat per desenvolupar-se com a persona en el seu abast multidimensional, i, amb aquestes persones lliures i plenes, poder construir el bé comú.

Una altra idea-força compartida entre la DSE i l’ESM és que la llibertat és única i individual, i, per tant, quan es perd la llibertat cultural i política es perd la llibertat econòmica i viceversa. Alhora, coincideixen en què la llibertat és una expressió de l'autodisciplina, juntament amb la regulació legislativa, per la coexistència i respecte dels drets i deures mutus. Així, la principal tasca de l’Estat és garantir i monitoritzar (supervisar) els drets privats i col·lectius, mantenir l’ordre públic, la defensa nacional, supervisar i salvaguardar els sistemes monetari i de crèdit, el mercat, les finances públiques i garantir una bona administració. Només secundàriament i subsidiàriament l’Estat intervé, en una forma integradora, en sectors d’interès general i social on la iniciativa privada és pobra. És la llibertat econòmica allò que influencia i facilita l’existència i el desenvolupament de les llibertats moral i política. En paraules del pare Sturzo: “L’Estat no pot crear del no-res un ordre atès que la política no pot crear l’ètica; és l’Estat que reconeix un ordre ètic i social que les persones processen i expressen com a subjectes racionals”.

L’ESM pretén un equilibri entre un alt índex de creixement econòmic, baixa inflació, baix nivell d’atur, adequades condicions laborals, benestar social i serveis públics, mitjançant una economia de lliure mercat i polítiques públiques dirigides a mantenir aquesta competitivitat més la política social pal·liativa. L’ESM defensa també un sistema de preus proper a la competència perfecta, l’estabilitat de la moneda, l’accés lliure als mercats, la propietat privada, la llibertat contractual, la plena responsabilitat de les polítiques fiscals, la solidaritat i la transparència econòmica. En certa manera, podríem dir que l’ESM és un mig camí entre liberalisme i socialdemocràcia, fonamentat en els valors cristians.

En resum, l’ESM rebutja tant la idea de què el mercat és un instrument perfecte que cal deixar que funcioni sense limitacions, com la socialdemocràcia. El liberalisme és combatut amb l’argument de què cal vigilar i regular un seguit d’aspectes del mercat per tal que aquest no produeixi efectes adversos en l’economia i afebleixi el propi mercat. Per exemple, la concentració de poder econòmic, els monopolis, i l’exclusió social. La socialdemocràcia és combatuda amb l’argument de què la protecció total i general del ciutadà crea unes dependències de tal nivell que només produeix súbdits, i així s’aniquila la lliure mentalitat i empenta del ciutadà, en una mena d’autoalienació, de renúncia a la responsabilitat humana que ha de dur necessàriament a la paralització de la voluntat individual de rendiment, i a una reducció del rendiment econòmic del país.

En definitiva, l’ESM defensa una economia basada en el lliure mercat i amarada de valors cristians.

ECONOMIA SOCIAL DE MERCAT (1)

Amb l’Economia Social de Mercat (ESM) passa una mica com amb la Democràcia Cristiana. Ambdues són abastament conegudes com a nom, com a expressió, però molt desconegudes pel que fa al seu contingut.

L’ESM, tot i que apareix formalment a Alemanya en acabar la segona guerra mundial, de la mà de l’Escola de Freiburg i com a tercera via en ple debat entre socialistes i liberals, és un corrent de pensament que s’ha caracteritzat per la seva adaptació a les diferents realitats de la història europea recent, en relacionar dos conceptes fins aleshores antagònics: lliure mercat i equilibri social.

L’ESM va començar però com un primer esbós just abans de la segona guerra mundial, amb l’ordoliberalisme, un experiment acadèmic dut a terme per economistes com Walter Eucken, Alexander Rüstov i Wilhelm Röpke i juristes com Hans Grossman-Dörth i Franz Böhm. A Ordnung der Wirtschaft (1936) Böhm, Eucken i Grossman-Dörth estableixen el principi de què tots els assumptes político-legals o político-econòmics pràctics s’han de relacionar amb el concepte de constitució econòmica, convençuts de què la interrelació entre la llei i l’economia és clau. Dret i Economia. Per això el nom d’ordoliberalisme, per Ordnung i liberalisme. Ordnung no en el sentit estricte d’ordre, sinó d’establiment d’un marc regulador, institucional, constitutiu, general per a l’economia, per al mercat. Es tracta de crear un ordre econòmic i social garantint el funcionament adequat de l’activitat econòmica i de les condicions de vida humana digna. I això requereix l’establiment d’un marc jurídic i institucional on el mercat es desenvolupi correctament, per tal d’evitar-ne els efectes no desitjats.

Per a l’ESM, la mà invisible d’Adam Smith, el mecanisme del mercat, no és cap llei natural, sinó un artefacte, una convenció, que cal emmarcar dins un quadre, dins un espai de relacions regulat. Sense posar aquestes vies, el ferrocarril de l’oferta i la demanda, descarrilaria impossibilitant que gran part de la societat arribés a la seva destinació – una vida productiva i plena en una societat cohesionada amb igualtat d’oportunitats i condicions de vida digna per a tots els seus membres-. L’ESM defuig la visió de l’economia com una ciència matemàtica, rebutja l’economicisme, i cerca l’economia humanista, l’economia moral. No es pot fer economia, ni política econòmica sense comptar amb l’home com a ésser moral i espiritual. Aquest i no la producció ni la riquesa ha de ser l’objectiu i el centre de la política econòmica.

L’ESM té com a pilars fonamentals la llibertat humana i la justícia social. Aquesta combinació aplicada a l’economia vol dir confiança en el mercat, però no en un mercat descontrolat sinó en un mercat amb ànima humana, amb elements de contenció. Com deia el pare Luigi Sturzo, precursor de la Democràcia Cristiana i que ja hem tractat en les pàgines d’aquest diari, el mercat és com un riu que flueix i que no s’ha d’aturar ni posar-hi obstacles, però si que resulta convenient aixecar algunes barreres o construir alguna presa quan amenaça d’inundar el poble. Aquest riu ha de reconduir-se per evitar que es desbordi, i ha de ser sotmès a intervencions puntuals per tal que l’aigua flueixi en benefici de tota la comunitat. De la mateixa manera, el mercat ha de funcionar amb llibertat d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda, dins el marc jurídic establert per l’Estat i amb les intervencions estatals puntuals i temporals que siguin imprescindibles per tal que el mercat funcioni com a creador de riquesa i cohesionador social alhora.

L’ESM, amb inqüestionables punts en comú amb la Doctrina Social de l’Església, es caracteritza per la idea cristiana d’amor fraternal i responsabilitat personal, incorpora els principis d’individualitat (la llibertat de la persona), de solidaritat (la persona com a ésser social i la necessitat de superar la injustícia), i de subsidiarietat (qualsevol cosa que pugui fer l’individu, la família, o la comunitat –els cossos intermedis-, no l’ha de fer l’Estat). L’ESM observa la llibertat de mercat i la lliure competència com a mirall de la llibertat individual, alhora que reconeix el paper dels agents socials també com a reflex d’aquesta autonomia personal. Correspondrà a la política econòmica el resoldre els conflictes del mercat; els conflictes de l’economia han de ser resolts amb el Dret, amb la mínima intervenció necessària del regulador per tal que el mercat es vegi reforçat i funcioni adequadament. El paper que l’ESM reserva per l’Estat en l’economia és la protecció de l’entorn competitiu front les tendències monopolístiques i oligopolístiques, inclosa la del propi Estat.

L'ESM ofereix compatibilitzar la competència amb els beneficis socials, d'una banda, front al liberalisme salvatge del mercat i, d'altra banda, front a la planificació econòmica i l'intervencionisme de l'Estat socialista que atempta contra la llibertat i la dignitat humana amb un clar efecte deshumanitzador.

Aquest pensament és el que hi ha darrera del miracle econòmic alemany dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, va ser aplicat pel canceller alemany Konrad Adenauer i ha estat incorporat en gran part pels sistemes econòmics preponderants dels països occidentals. De fet, l’ESM s’ha incorporat al marc jurídic europeu de la mà del Tractat de Maastricht i també del Tractat de Lisboa, el qual incorpora la Carta de Drets Fonamentals europea, amb una clara referència a la cohesió econòmica i social.

L’ESM no s’ha de confondre amb la política socialdemòcrata que dóna lloc a estats del benestar (com els dels països escandinaus dels anys setanta i vuitanta) on l’èmfasi recau en el subsidi, en proveir per a tots els ciutadans, i en sistemes impositius confiscatoris. L’ESM demana la intervenció estatal, però no la d’un Estat proveïdor, sinó la d’un Estat regulador, àrbitre, supervisor de l’economia. Considera que l’Estat ha d’establir el marc legislatiu adient per a la màxima productivitat de l’economia i perquè aquesta beneficiï tothom, però alhora rebutja la intervenció de l’Estat com a actor econòmic i de mercat. Igualtat d’oportunitats, condicions per a possibilitar el gaudi comunitari de la producció que resulti de l’economia, i responsabilitat i esforç personal. Així s’evita el perill del liberalisme de donar lloc a societats trencades, on la llei del mercat ha estat implacable per alguns i molt beneficiosa per uns altres. Així, amb l’ESM, es garanteix la cohesió social, alhora que tampoc no s’ofega al mercat ni es limita la iniciativa privada com expressió de la llibertat personal, ni es crea una societat de persones desmotivades, apàtiques i subvencionades, en definitiva, deshumanitzades, com és el cas del col·lectivisme socialista.

L’ESM, com a programa polític, econòmic i social que és, persegueix assolir l’equilibri ideal entre els principis del mercat (de la llibertat) i els principis socials (de la solidaritat i la justícia). De fet, l’ESM és un principi conformador més que cap altra cosa. I per això la seva capacitat d’adaptació.

A Catalunya, l’ESM té com a gran valedor el Centre d’Estudis Econòmics i Socials (www.ceesocials.org), que du a terme iniciatives diverses que tenen per objectiu aprofundir i difondre l’economia amb valors.

QUÈ DEIA LUIGI STURZO?

-  He sentit la vida pública com un deure, i el deure diu esperança.

- Un programa polític no s’inventa, es viu.

- La societat no és política, és vida.

- Qui té fe mou muntanyes, qui té fe fa prosèlits, qui té fe venç les batalles.

- El primer canon de l’art de la política és ser franc i fugir tota simulació; prometre poc i mantenir allò promès.

- Sobretot, no actueu com els ignorants ni els presumits. Quan no se sap alguna cosa, cal informar-se, estudiar, serenament discutir; en la política, com en totes les esferes de l’activitat humana, cal temps, paciència, l’espera del sol i la pluja, la llarga preparació, la persistent labor, per, finalment, arribar a recollir-ne els fruits.

- Espero que els catòlics reprenguin el coratge, sense que els calgui cercar a l’esquerra aliats perillosos ni a la dreta aliats malèvols, sinó tenint cura de ser ells mateixos, fent front a les dificultats que la vida mateixa imposa.

- La llibertat és com l’aire: es viu en l’aire; si l’aire és viciat, es pateix; si l’aire és insuficient, t’ofegues; si l’aire manca, mors.

- La llibertat no és divisible; bona en la política o en la religió i no bona en l’economia o l’ensenyament; tot és solidari. Veig que alguns catòlics socials ara estarien disposats a abandonar la llibertat econòmica i no comprenen que així ells deixen la llibertat en tots els camps, també en el religiós.

- L’Estat és, per definició, inhàbil per administrar una senzilla sabateria de vell.

- No és l’Estat el que fa vitals els seus òrgans; és l’home que els vivifica, l’home que els mortifica, l’home individual i organitzat, la persona real efectiva, no l’ens abstracte que s’acostuma a anomenar Estat.

- La personalitat de l’home, pel que fa a la seva raó de ser, no és només el subjecte de drets sinó la font de drets, i, al contrari del que alguns pensen, ni la societat ni l’Estat no són font de drets.

- L’intervencionisme estatal tendeix a lliurar l’economia del país a la burocràcia; i això és contrari a l’esperit cristià, als interessos nacionals, i fa molt costosa i menys eficient l’elevació del treballador.

- Les revolucions són filles d’idees i sentiments abans que d’interessos.

QUI ERA EL PARE LUIGI STURZO?

Luigi Sturzo neix a Caltagirone (Catània) el 26 de novembre de 1871, en una família de l’aristocràcia agrària. Es forma en el Seminari de Acireale, i arran de la publicació de la Rerum Novarum (1891), la primera encíclica sobre les condicions dels treballadors, orienta els seus estudis filosòfics cap al camp social.

Luigi Sturzo és ordenat sacerdot el 1894. A la Universitat Gregoriana de Roma, participa del fervor cultural dels joves catòlics, atrets per les tendències neotomistes de la primera Democràcia Cristiana. El jove Pare Sturzo es mostra, de bon començament, crític amb l’Estat liberal i amb el seu centralisme. El 1895, funda el primer comitè parroquial i una secció obrera a la parròquia de S. Giorgi, i a Caltagirone dóna vida a les primeres cases rurals i cooperatives, que pretenen alliberar els camperols de l’esclavatge al que són sotmesos per l’aristocràtica terratinent i el seu braç armat, la màfia, elements hegemònics d’un sistema típicament feudal.

D’aquí en endavant, el Pare Sturzo es dedica plenament al treball polític i organitzatiu. Amb els fets de maig de 1898, les repressions antiobreres de Bava Beccaris, l’estat d’assetjament de les principals ciutats, i el procès a Davide Albertario, es comença a dibuixar la dificultat de la convivència entre catòlics, concretament, entre conservadors i democristians.

El 1900, al Seminari de Caltagirone, el Pare Sturzo dóna un cicle de conferències sobre el text “Principis d’Economia Política” del jesuïta Matteo Liberatore, un dels redactors de la Rerum Novarum, en el qual, el Pare Sturzo expressa la convicció de què la unió d’una majoria d’obrers i de propietaris fóra un factor d’estabilitat social clau. En aquells primers anys del segle XX, el Pare Sturzo col·labora amb el diari catòlic palermità “Il Sole del Mezzogiorno”, distingint-se com un dels meridionalistes més batalladors, i favorable a una descentralització regional administrativa i financera i a una federació de regions. Alhora, el Pare Sturzo es mostra convençut de què l’ajuntament, el municipi, el comú, constitueix la base de la vida civil, lliure de les ingerències de l’Estat, lluny de ser un ens burocratitzat amb funcions delegades, i autèntic patró i gestor de l’activitat econòmica local. El 1902, els catòlics de Caltagirone, liderats pel Pare Sturzo, es presenten com a partit de centre a les eleccions municipals i en surt escollit alcalde.

Durant els anys sicilians, el Pare Sturzo també escriu teatre i poesia. És però el discurs del Pare Sturzo “Els problemes de la vida nacional dels catòlics” fet a Caltagirone el 24 de desembre de 1905, el que obre una nova fase històrica dins el catolicisme amb el preludi de la formació d’un partit laic, democràtic i constitucional d’inspiració cristiana. El Pare Sturzo dibuixa, de fet, les característiques d’un futur partit dels catòlics, la fisonomia del qual perfila en “A tots els homes lliures i forts”, que esdevindrà el programa del Partit Popular Italià del 1919. El 1915, el Pare Sturzo és elegit vicepresident de l’Associació Nacional d’Ajuntaments Italians.

El 1919, davant l’exclussió dels catòlics de la vida democràtica i l’amenaça feixista, el Pare Sturzo funda el Partit Popular Italià (PPI), laic i no confessional, arrelat en la visió cristiana de l’home. El Pare Sturzo concep la introducció de la caritat a la vida política com una missió. Té la convicció de què la caritat cristiana no pot ser reduïda a la beneficència o a la subvenció, sinó que ha de ser l’ànima de la reforma de la societat democràtica moderna, en la qual la gent és cridada a participar responsablement en la realització del bé comú.

En el congrès constituïu del PPI a Bologna, el Pare Sturzo emfatitza el caràcter laic i aconfessional del partit i explicita la seva concepció de l’Estat, una concepció diferent de la de la resta de moviments polítics italians, inclòs el feixisme. El Pare Sturzo diu que s’ha de combatre l’Estat panteista del liberalisme i de la democràcia, que s’ha de combatre el concepte absolut de la nació panteista i deïficada, i en el Congrès de Venècia fixa els eixos de la reforma regionalista de l’Estat.

Més endavant, després del Congrès de Torí, on fa una aferrissada defensa del meridionalisme, pren posició contra la llei electoral majoritària (llei Acerbo) la qual cosa desencadena una forta reacció dels feixistes que es concreta en una violenta campanya en contra de la seva persona. El Partit Popular Italià, durant anys, és una de les poques forces capaces d’oposar-se al feixisme de Benito Mussolini.

El 1924, a petició de la Santa Seu, el Pare Sturzo dimiteix com a secretari general del partit per concentrar la seva energia en l’assessorament ètic i espiritual dels polítics. El Partit Popular Italià guanya les eleccions generals en nombre total de vots, però ha d’anar a l’oposició. En aquell moment, Sturzo defensa, al costat de De Gasperi (secretari del PPI), la possibilitat d’una col·laboració amb els socialistes.

Aquell mateix any, però, i davant de les greus amenaces feixistes d’atemptar contra la seva vida, la Santa Seu envia el Pare Sturzo a Londres, ciutat on continuarà, des de les pàgines de “People and Freedom” la lluita antifeixista. El 1936, el Pare Sturzo pren posició en la guerra civil espanyola contra la insurrecció militar franquista (com també ho va fer Jacques Maritain), denuncia el perill del nazisme per a la civilització europea i per a la pau en el món, condemna la debilitat de les democràcies a l’hora de fer front a al política agressiva de Hitler, i s’escarrassa perquè la Santa Seu prengui posició contra el conflicte imminent.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, el Pare Sturzo ha de deixar Londres per a refugiar-se a Nova York, on arriba l’octubre de 1940. La seva estada als Estats Units s’allarga sis anys durant els quals funda la American people and Freedom association for Catholics.

A la seva tornada a Itàlia a la fi de la guerra, s’assabenta de què el partit que havia fundat, ha evolucionat i s’ha rebatejat amb el nom de Democràcia Cristiana. El Pare Sturzo refusa tornar a entrar en política, tot i ser nomenat senador vitalici pel President Luigi Einaudi el desembre de 1952. S’incorpora al Grup Mixt i manté unes relacions no sempre fàcils amb els principals líders de la Democràcia Cristiana. El Pare Sturzo mor a Roma el 8 d’agost de 1959.

Entre les obres del Pare Sturzo cal destacar: Sinteti sociali (1906), Dall’idea al fatto (1920), Riforma statale e indirizzi politici (1923), Popolarismo e fascismo (1924), Pensiero antifascista (1925), Italy and Facism (1926), La communauté internationale du droit de guerre (1931), Essai de sociologie (1932), L’Èglise et l’Ètat (1937), Politique et morale (1938), La sociologia del soprannaturale (1940), Italy and the New World Order (1944), i I discorsi politici (1951).

El Pare Sturzo, dom Luigi Sturzo (com se l’anomenava), es va caracteritzar per una continua unió amb Déu, un profund sentit de la justícia, una heroica obediència a l’Església, i un gran amor pels pobres. El Papa Joan XXIII el va definir com exemple de preclares virtuts sacerdotals, i el Papa Joan Pau II va remarcar la vida, l’ensenyament, l’exemple, i la plena fidelitat al seu carisma sacerdotal. Darrerament s’ha presentat instància per a la seva canonització.