DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA I MERCAT.

Sovint sentim a parlar del mercat com si es tractés d’un mecanisme asèptic, sotmès a una llei que es troba més enllà del bé i del mal, i que regula de manera matemàtica i justa els intercanvis de béns i serveis entre les persones. Tal i com denuncia la Doctrina Social de l’Església (DSE) això és un error, atès que l’instrument anomenat mercat no resta al marge de la influència i valors culturals, religiosos i socials on actua. Per tant, el mercat no és autònom, sinó que està subjecte a la moral. És aquí on la DSE demana, a les encícliques Caritas in veritate i Spe salvi, que el mercat estigui  inspirat per l’esperança cristiana, per tal que es posi al servei del desenvolupament humà integral, en llibertat i justícia.

Què vol dir, en aquest context, esperança cristiana? Ens referim a l’esperança que sosté a la raó, que li dóna força per orientar la voluntat, que ja és present en la fe, que inclou aquella caritat i solidaritat que transcendeix tota llei de justícia, que viu en la nostra ànima com a signe de presència de Déu en nosaltres i de les seves expectatives cap a nosaltres, i que permet incorporar una dimensió social en el mercat que va més enllà del benefici egoista, i que aconsegueix crear una confiança recíproca i generalitzada entre els agents econòmics.

Així, el mercat, amarat d’esperança cristiana, de principi de gratuïtat, deixa d’estar subjecte, únicament, a la justícia commutativa (donar i rebre béns i serveis entre iguals per satisfer les seves necessitats i desitjos), i incorpora la justícia distributiva i la justícia social, que són les que realment cohesionen la societat.

El desenvolupament econòmic, social i polític necessita, si vol ser autènticament humà, donar espai al principi de gratuïtat, com a expressió de fraternitat. Parlem de formes internes de solidaritat i de confiança recíproca sense les quals el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica, encara que aparentment pugui semblar el contrari. En aquest sentit, Pau VI, a la Populorum progressio, assenyala que el sistema econòmic hi hauria sortit guanyant si hagués inclòs la pràctica generalitzada de la justícia distributiva i social, atès que els primers beneficiaris del desenvolupament dels països pobres haguessin estat els països rics.

Es tracta de què els agents econòmics no contemplin el mercat com un mecanisme que s’ha de limitar a satisfer exclusivament les seves necessitats particulars, sinó com a un instrument en el qual tothom hi ha de sortir guanyant, i on no s’hi és perquè el fort xafi el dèbil. En certa manera, és el famós “win win” (estratègia d’intercanvi en què ambdues parts hi surten guanyant) estès al conjunt d’operadors del mercat, no només als subjectes concrets que intervenen puntualment en una transacció. En efecte: pensant el mercat i actuant-hi des d’una perspectiva que inclogui la justícia distributiva i social, els agents econòmics descobriran ben aviat que aquesta gratuïtat, ben al contrari de perjudicar-los a ells i al mercat com a instrument, els reforça a ambdós. I és que l’activitat econòmica, per realitzar en plenitud el seu potencial, no pot orientar-se només a l’interès individual sinó que ha de tenir present el bé comú. I això, vol dir que han de quedar enrere aquells temps en què l’activitat econòmica (entesa com aquella a la que correspon produir riquesa) es trobava separada de l’acció política (entesa com aquella a la que correspon realitzar la redistribució d’aquesta riquesa). El mercat ha de deixar de considerar-se antisocial, el mercat ha de ser el punt de trobada per a un intercanvi enriquidor, satisfactori i just per a tots.

De tot l’anterior, en resulta que les relacions dins el mercat han de ser autènticament humanes, d’amistat i de sociabilitat, de solidaritat i de reciprocitat, i que la justícia afecta totes les fase de l’activitat econòmica perquè en tot moment té a veure amb l’home i els seus drets, i resulta inqüestionable que tota decisió econòmica té conseqüències morals.

Ara bé, aquesta concepció social del mercat, no cal dir-ho, com tota la doctrina de l’Església en temes econòmics i socials, no pot realitzar-se a partir de la llei i de la imposició, sinó que va més enllà, i hauria d’inspirar cadascuna de les persones que actuen en el mercat, per tal que ho facin amb responsabilitat personal i amb responsabilitat social, garantint així la dignitat i la integritat de cadascun de nosaltres, al cap i a la fi, germans i fills del Pare.