NOSALTRES, ELS EUROPEUS

La crisi econòmica ha empès la Unió Europea cap a unes hores decisives en la seva Història. El repte que encara és fabulós. I ja hem perdut massa temps.

Europa ha de decidir si vol continuar presentant-se al món com una unió d’Estats amb interessos diversos i sovint contradictoris, o bé vol refundar-se com una autèntica comunitat humana, integrada per ciutadans amb plena consciència de compartir un mateix destí universal.

Els dirigents europeus, en lloc de limitar-se a posar pedaços en les vies d’aigua de la nostra economia, mitjançant tota mena d’artefactes inestables pensats per anar tirant fins  la setmana vinent, haurien de treballar de valent per fer d’aquesta Unió Europea un sol poble, amb vincles i solidaritats transnacionals, amb un gran ideal compartit.

Deia Jacques Delors ja fa més de trenta anys: “Si no aconseguim infondre una ànima a la Comunitat Europea, es fragmentarà”. Certament, l’ànima europea, el sentiment de pertinença a aquest gran país que vol ser Europa, la consciència de ser europeus, de sentir-se’n per sobre de les diferències regionals i locals, està en hores baixes, però la Unió Europea continua existint. Ara bé, ho fa de forma fragmentada: uns països dins la zona euro, altres fora; uns alineats amb l’europeisme i altres amb l’euroescepticisme; uns cada dia més centrals i poderosos, i altres a cada minut més marginals i perifèrics.

Tenim una Unió Europea on els medis semblen imposar-se sobre els fins, on el com i la immediatesa empetiteixen el perquè, on cada Estat observa desconfiat i de reüll al seu veí, i on un economicisme tecnocràtic sembla posseir la veritat. Europa, en aquest 2012, si és poble, és un poble fragmentat, confós, negat, individualista, poruc, amb un dèficit d’esperança alarmant.

Infondre-li aquesta ànima, vol dir passar de la Unió Europea a una Unió dels europeus que constitueixi una autèntica comunitat, orgullosa i compromesa amb el seu patrimoni cultural, econòmic i social comú, abanderats d’un model de benestar que no existeix en cap altre indret del món, i fidels a uns valors d’arrel cristiana que són la millor vacuna contra qualsevol crisi.

Com aconseguir-ho? Introduint la democràcia directa a les institucions europees sense distincions estatals, i assumint aquestes el gruix de polítiques centrals que defineixen arreu els països descentralitzats; alhora que reivindiquem els valors que ens uneixen, i estenem la convicció i certesa de què, en un món cada dia més competitiu i global, o fem pinya i exercim d’europeus, o no hi serem.

Europa, sense els europeus, sense poble, no és res. Un conjunt d’institucions burocràtiques i d’estructures tecnocràtiques de gestió d’interessos estatals diversos no és ni serà mai Europa. Tinguem-ho clar: Europa no pot ser sinó l’ideal compartit, el destí comú dels europeus. Als europeus ens cal la raó i la fe, per sostenir alhora la voluntat i l’esperança d’un mateix esdevenidor.

Vivim hores decisives, i com deia Joan Pau II, “Europa no pot acomiadar-se de la Història.” 

FEM POLÍTICA

La crisi que patim té el seu origen en la preeminència del mercat sobre la política, del rèdit econòmic individual desproporcionat sobre la persona i la comunitat, del mitjà sobre el fi. Per això, només ens en sortirem si front al tecnicisme, el pragmatisme i la tecnocràcia som capaços d’oposar-hi la política en majúscules.

És en l’àmbit de la política on trobarem el camí per maximitzar el bé comú, per fer societat, i relligar tot allò que la crisi ha trinxat. Fer política, una política travada amb l’ètica, fer societat, sotmetre el mercat a les necessitats integrals de la persona i de la comunitat, és la millor manera de deixar enrere aquesta crisi.

I és en el camp de la política, on els països desenvolupats tenim una gran oportunitat de proposar una economia global basada en la responsabilitat social, el principi de reciprocitat i el servei a les persones, en la línia del que es coneix com a “economia social de mercat, global i sostenible”. No es tracta d’una teoria econòmica, sinó d’una teoria política de caire transversal, que considera els aspectes socials, econòmics i ambientals com un tot inseparable, i que ha demostrat la seva capacitat per bastir societats socialment cohesionades, que gaudeixen d’un creixement econòmic estable i  sostenible al llarg dels anys, i creadores d’una igualtat d’oportunitats real i efectiva. L’objectiu no seria altre que propiciar una economia mundial orientada al desenvolupament humà, que lluny de fer de les persones mers factors econòmics, les tingui com a finalitat última en la seva vessant material i espiritual.

Aquest escenari no és tant una destinació com un camí a recórrer, un corrent de fons que hauria d’orientar cada cop més les relacions polítiques, socials, econòmiques i financeres globals. Fora ingenu desconèixer que és un camí costerut. Però aquest és el relat polític que, des d’un punt de vista socialcristià, pot donar sentit als esforços que hem de fer en aquest moment de dificultats.

Els instruments concrets per avançar cap a un sistema de relacions econòmiques més justes i estables, al servei de les persones, seran diversos: acords internacionals contra el dumping social i ambiental, una taxació més homogènia entre les rendes del treball i el capital, regulació adient dels fluxos financers globals, impuls de l’economia cooperativa, desburocratització, incentius a l’esforç i a l’excel·lència, consolidació i aprofundiment de la participació democràtica, major participació dels treballadors en els òrgans de decisió de les empreses, redistribució del treball, polítiques fiscals coordinades, millora del sistema educatiu, major integració entre el món educatiu i el món del treball, aposta ferma per l’emprenedoria, entre molts altres; però, per sobre del detall i de l’articulació concreta d’unes mesures,  només ens en sortirem si tenim clar a quina societat aspirem, si sabem a on anem, i, per sobre de tot, si tenim present que la resposta la trobarem en el terreny de joc de la política, prestigiant la política, fent política.