POLÍTICS I COMPROMÍS SOCIAL. LA MILLOR TRADICIÓ POLÍTICA AMERICANA.

N’hi ha prou amb llegir “My Life” de Bill Clinton o “Dreams from my father” i “The Audacity of Hope” de Barack Obama, per adonar-se que ambdós són hereus de la millor tradició política americana, una tradició que entén el fer polític com a una conseqüència directa i pràctica del missatge de l’Evangeli, lògicament, adaptat a la realitat de cada moment històric.

El que més sobta als europeus en observar la política americana, més que l’existència de primàries o la relació personal entre polítics i electors del comptat, és la profunda fe cristiana de la majoria de polítics americans, ja siguin demòcrates o republicans. Una fe que llueixen i expliciten. Que és motiu d’inspiració i d’orgull. Aquí, a la vella i estimada Europa, malhauradament, tal cosa fóra impensable. L’experiència religiosa dels polítics, cas de donar-se, es considera que forma part de l’àmbit privat i íntim i res no en trascendeix, i, cas de fer-ho, més aviat es du amb un punt de vergonya, perquè hi ha la sensació estesa de què això no ven, que no està de moda, i que, fins i tot, podria ser motiu de crítica o de burla.

Quina realitat tan diferent a l’altre costat de l’Atlàntic! En terres americanes, tothom assumeix com a lògica i natural la vivència cristiana dels seus polítics, l’origen transcendent del seu compromís amb el bé comú, la fe que els du a creure en l’home, a lluitar per un món més just, a viure i actuar sota la inspiració del Nou Testament, i a convertir-los (de forma paradigmàtica: Clinton i Obama) en servidors vocacionals del bé comú, en persones properes i entregades, que fan treball social, que viuen la vida dels altres, que la fan seva, compartint reptes i alegries, des de l’humil·litat i l’empatia. I des dels alburs de la seva activitat política fins les portes de la Casa Blanca.

A les seves biografies (del tot recomanables i farcides d’emoció, i sentiment comunitari) es conta com els aleshores futurs presidents Clinton i Obama desenvoluparen la seva carrera política des del compromís més directe i immediat amb la comunitat, anant porta per porta sense defallir, no a demanar el vot sinó a ajudar, a oferir-se, a donar un cop de mà allà on realment calia (repintar una escola abandonada o recollir elements per presentar una moció al Senat de soterrament dels passos a nivell), atenent als més necessitats des de les parròquies, implicant-se amb cor i ànima en els serveis dominicals de les esglésies dels barris marginals, assistint a les pregàries comunitàries com un més, recorrent centenars de poblets dispersos d’Arkansas o d’Illinois per conèixer de primera mà les preocupacions dels pagesos, movent cel i terra per aconseguir fons per una llar d’avis del comptat, lluitant amb dents i ungles per evitar la discriminació racial o social a les escoles, portant la il·lusió i l’esperança arreu, irradiant un missatge de fe i d’entrega al servei de les persones allà on els volien escoltar, i vivint una existència amarada de servei a la comunitat, com la conseqüència natural de la seva fe en Crist. Sense perdre mai l’esperança, sense doblegar-se, picant pedra, dia i nit, nit i dia, amb intel·ligència, segur, amb un cert grau de càlcul, segur, potser algun cop amb un puntet de demagògia, és clar que si, però per sobre de tot, amb entrega sincera i generosa, i una veritable vocació de servei al poble americà. I tot això, des de la base, amb les mans nues i la paraula desperta, el cor obert i l’oïda atenta, sense cap aparell de partit al darrera, sense subvencions públiques, des de la bona fe i el rigor, des de l’acceptació d’un compromís que sentien dins el seu cor, un crit per un mon més just, amb un discurs il·lusionat i autèntic, que engresca, inspirat per Crist, pel seu exemple, pel seu missatge.

És aquesta la millor tradició política americana a la que feia referència. Polítics capaços de construir, de servir, amb una resistència a prova de daltabaixos i trompades, amb un esperit lluitador que no coneix reptes inassumibles, amb una senzillesa nascuda del poble, amb la humilitat pròpia dels grans homes, amb la seguretat personal que els permet proclamar i viure la seva fe de manera oberta i natural, amb una proximitat i transparència que els du a emocionar-se i mostrar-se vulnerables, i, per sobre de tot, amb una vocació generosa de servei a les persones que commou.

I a la nostra vella i estimada Europa? A la nostra estimada i mil cops renascuda Europa, el personalisme comunitari té més arguments i referents que ningú per prendre el testimoni d’aquesta manera humana, propera, generosa i transcendent de fer política. Entre tots, reprenguem la il·lusió.