LUIGI STURZO I LA CRISI ACTUAL.

Sturzo deia que la mare de totes les crisis és espiritual. Considerava que la política, l’economia, l’escola, o la família no són mai alienes al valor de l’esperit, i que és un error no tenir en compte la influència espiritual en l’experiència humana. Per això concloïa que la veritable revolució és espiritual i que té com a objectiu combatre la prevalença de l’egoisme i de la injustícia.

Sturzo va dedicar la seva vida a la democràcia i a la llibertat, i va treballar intensament per la construcció d’una veritable consciència cívica en el si de la societat italiana; alhora que es manifestà clarament en contra d’una concepció individualista i inhumana de la democràcia, mancada de valors civils, feta de la suma de molts “jo” autònoms i absoluts, i sotmesa als grans poders econòmics.

Sturzo vivia la vida pública com un deure, i aquest deure com una esperança. I en aquest sentit, deia que un programa polític no s’inventa, es viu, i que la societat no és política sinó vida. Per a ell, la veritable santedat no està limitada a la pregària, sinó que va dirigida a totes les iniciatives de llibertat humana.

Deia Sturzo que la primera regla de l’art de la política és ser franc i fugir tota simulació, prometre poc i mantenir allò promès; i aconsellava no actuar com els ignorants ni els presumits, sinó que, quan no se sap alguna cosa, cal informar-se, estudiar, serenament discutir, i que cal temps, paciència, l’espera del sol i la pluja, la llarga preparació, la persistent labor, per finalment recollir-ne els fruits.

Ja l’any 1925, Sturzo parlava de la necessitat d’una nova croada d’amor en la política. Deia que la vida humana adquiria sentit amb l’amor, amb la capacitat d’estimar i de ser estimat; i, per això, defensava que la política i l’economia han de ser permeables a la força de l’amor i la caritat, i que la caritat cal entendre-la no com a beneficència sinó com a ànima de la reforma de la societat democràtica moderna en la qual la gent és cridada a participar responsablement en la realització del bé comú, i en la construcció d’un veritable esperit cívic, en el si d’una societat d’homes i dones lliures, amb fonament en el humanisme i els valors cristians. 

Sturzo, en definitiva, rebutjava una política i una economia merament utilitaristes, sense vessant ètica ni moral, obsedides pel poder i el guany immediat, que alienen la persona i li neguen el seu sentit veritable, que la banalitzen i deshumanitzen, i que, en lloc de considerar-la el fi de tota acció política i econòmica, la converteixen en un mer instrument al servei del poder i el diner.