D’acord amb el preàmbul dels Estatuts d’UDC, aprovats en el Congrés Nacional Extraordinari de 18 de juny de 2005 (modificats pel 24è Congrés Nacional Ordinari), Unió Democràtica de Catalunya és un partit polític personalista, nacionalista i d’inspiració socialcristiana, que es fonamenta en els valors de la democràcia, la llibertat, la justícia social i la dignitat inalienable de les persones i els pobles, valors que han de tenir el seu desenvolupament òptim en el marc d’una comunitat on regnin el respecte, el diàleg i la convivència.
Aquesta primera definició ideològica es concreta en un seguit de principis també recollits en el preàmbul: compromís amb la família com a font de cohesió social i de transmissió de valors; promoció de l’educació com a valor de cohesió i d’integració i com a instrument de mobilitat social; defensa d’una Catalunya més desenvolupada i sobirana; compromís amb les persones més desafavorides; impuls de la recerca, la innovació i el desenvolupament dins un model econòmicament, mediambientalment i socialment responsable; compromís amb Europa com el major espai de pau, llibertat i progrés, i amb el món; i transformació de les estructures socials per fer realitat la igualtat d’oportunitats.
I aquesta declaració ideològica es completa amb el que és la principal raó de ser d’Unió: la defensa de la dignitat i del desenvolupament integral de la persona i l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya. Aquesta és alhora la lletra i l’esperit del manifest fundacional d’UDC, de 7 de novembre de 1931.
Així doncs, els principis ideològics d’Unió (i els de la democràcia cristiana, en general) són d’inspiració cristiana, en el sentit de què beuen d’una font de valors originats en la tradició cristiana, i desenvolupats al llarg dels segles, tant per la doctrina social de l’Església com pel pensament humanista d’arrel cristiana sorgit dins i fora l’Església.
Es tracta, per tant, d’una inspiració, d’una referència en valors i principis, fins i tot, en actituds; però en cap cas no pretén ser la democràcia cristiana una incursió religiosa en el camp de la política.
Ben al contrari. Quan l’any 1919, Luigi Sturzo funda el Partit Popular Italià (punt on s’origina la democràcia cristiana), el defineix com un partit arrelat en la visió cristiana de l’home per tal de defensar els valors del humanisme davant l’amenaça del feixisme, però li dóna explícitament un caràcter laic i aconfessional. Luigi Sturzo identifica els valors emanats de la doctrina social de l’Església i del pensament humanista integral com a dignes de ser defensats també políticament, amb un instrument polític i en el camp de la política, de forma conscientment segregada de l’àmbit religiós. La democràcia cristiana, precisament, es caracteritza per això: la voluntat explícita de separar l’àmbit religiós de l’àmbit polític.
De tot l’anterior, en resulta que per ser militant d’un partit polític laic i aconfessional com Unió, allò que cal és compartir els valors i principis (que alhora es reflecteixen en una actitud i manera de fer política) que conformen el seu ideari, i que la condició de creient, agnòstic o ateu pertany a un altre àmbit que no és el polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada