LUDWIG ERHARD I L’ESTAT DEL BENESTAR.

Ludwig Erhard (Fürth, 1897 – Bonn, 1977), canceller federal alemany de 1963 a 1966, un dels pares de l’Economia Social de Mercat, advertia fa gairebé mig segle dels perills d’un sobredimensionament de l’Estat del Benestar. 

Erhard considerava que, com a ministre d’economia en el marc d’una economia social de mercat, era el primer interessat en el desenvolupament d’una política social; però afegia que l’economia social de mercat no podia funcionar si l’actitud espiritual en què es basava - la responsabilitat individual i la lliure competència – es veien perjudicats per les mesures socials que s’implementessin, i això, perquè la política econòmica i la social havien d’anar en una mateixa direcció. I en aquest sentit, quant més èxit tingui una política econòmica, menys mesures de política social caldran.

La idea de base rau en què si la política social pretén garantir a cada ciutadà una seguretat completa des del seu naixement, protegint-lo absolutament de totes les eventualitats de la vida, aleshores no pot esperar-se que la gent desenvolupi plenament la seva energia, esforç, empreneduria i altres virtuts humanes que són vitals per a la vida i el futur d’una nació, i que, a més, són els prerequisits d’una economia social de mercat basada en la iniciativa individual.

Descriu l’Estat del Benestar com un sistema en el qual la felicitat i benestar de la gent es basen en la solidaritat general, garantida per l’Estat, i en el qual es pretén assolir per a tots una vida tranquil·la i confortable sense luxes però amb més seguretat. I diu que cal anar amb compte amb aquest esquema, atès que podria dur, si el sobredimensionem, a una mena de col·lectivisme contrari a la consciència humana, a l’autoresponsabilitat personal, a l’esperit de superació personal, a l’impuls de proveir per a un mateix i per a la seva família, que duria no a una societat sense classes sinó a una societat mecànica sense ànima. En aquest punt, ens urgeix a limitar l’Estat del Benestar per aquells que realment ho necessiten. I es pregunta si una cobertura social més enllà de l’estrictament necessària, associada a una major fiscalitat, desincentivadora del que anomena virtuts humanes, serà capaç de reduir l’ansietat que produeix el desig de major seguretat o de seguretat total. I constata que la sensació de seguretat individual no ha augmentat significativament, en termes històrics, quan l’Estat o un grup ha passat a assumir una major quota de responsabilitat respecte d’aquell individu. I considera que no hi ha millor sistema d’augmentar la sensació de seguretat de les persones que incrementant la prosperitat general, estenent el sentiment de dignitat humana, i la certesa de què cada individu és independent. La persona, diu Erhard, ha d’exigir de l’Estat que li permeti estar en disposició de responsabilitzar-se del seu propi destí personal, i no tant demanar dels poders públics un ajut que l’apropi a una il·lusió de seguretat total.

Alhora, Erhard alerta dels efectes sobre la inflació que podria tenir un pressupost social sobredimensionat, amb el consegüent increment de la taxació sobre les rendes dels individus, i l'augment dels preus. 

Finalment, Erhard es manifesta a favor de subsidis i pensions modulades, variables segons la productivitat de l’economia en cada moment, per tal de garantir que en les èpoques expansives, també el pensionista participa proporcionalment del progrés material de la societat.