Maritain va quedar fortament impressionat per l’assalt a la dignitat de la persona que va suposar la Primera Guerra Mundial, en la qual no va participar al front en ser declarat no apte. Posteriorment, durant els anys 20 i 30, mentre Jacques ensenya a la seva càtedra de la Facultat de Filosofia de l’Institut Catòlic de París, els Maritain viuen a Meudon, a la periferia de París, i han convertit casa seva en un centre de debat per a filòsofs, teòlegs, escriptors, músics i pintors, com Cocteau, Mauriac, Chagall, Satie, o Strawinsky.
Maritain condemna la sublevació franquista del 1936, i participa de forma activa en la Lliga Internacional d’Amics dels Bascos i defensa l’actuació d’aquest poble durant la Guerra Civil. Defensor de la democràcia i dels drets humans, té un important compromís polític i social, i davant el bombardeig de Gernika diu: “Als catòlics, sense distinció de partit, correspon aixecar la veu en primer lloc per tal que no es produeixi en el món l’implacable assassinat d’un poble cristià. Res no justifica, res no excusa els bombardejos de ciutats obertes com el de Gernika”.
Maritain té, doncs, una activa participació pública contra la guerra, i com a catòlic, denuncia la violència i la utilització de la religió. I manifesta “que és un sacrilegi afusellar, com a Badajoz, cents d’homes per festejar el dia de l’Assumpció, o aniquilar sota les bombes dels avions com a Durango –perquè la guerra odia més ardentment que a l’infidel als creients que no la serveixen – les esglésies i el poble que les omplia i els sacerdots que celebraven els misteris, o com a Gernika, una vila sencera, amb les seves esglésies i tabernacles, perseguint amb metralladora les pobres gents que fugien”. I conclou que “els horrors amb tot allò que han revelat de salvatgisme, han estat motiu de reiterades referències ... Els testimonis comencen a arribar sobre el terror blanc, i allò que ja sabem permet pensar que ha assolit un nivell de crueltat i despreci de la vida humana d’una rara elevació”.
Aquesta actitud i pensament, avui dia semblen evidents i quasi unànimement compartits, però no era així en aquella època, i menys encara pel que fa al Vaticà, que veia en Franco una mena de salvador davant l’ateisme i el comunisme.
La Segona Guerra Mundial agafa a Maritain al Canadà, on està donant classes, i d’allà passa als Estats Units i no torna a Europa per tal de preservar la seva esposa de la persecució sagnant dels jueus que du a terme el nazisme. Durant cinc anys, els Maritain estan convençuts de què mai més tornaran a veure el seu estimat París; tot i que, en cap moment, no deixen d’esperonar la resistència francesa encapçalada pel general De Gaulle, sovint mitjançant missatges radiofònics als compatriotes.
Acabada la guerra, Maritain és nomenat ambaixador de França a la Santa Seu, posició a la que renuncia el 1948 per tal de disposar de major independència i temps per la seva tasca intel·lectual i d’apostolat. Els que el tracten aleshores diuen que Maritain, amb el seu aspecte senzill i discret, no s’adiu en absolut amb la imatge que podríem tenir d’un ambaixador, amb una tasca tan rellevant.
Maritain és, també, un dels pares de la Declaració Universal dels Drets de l’Home de 1948 i un dels grans defensors de l’ideal democràtic que pateix encara l’amenaça totalitària. El seu és un missatge de llibertat i d’independència de la intel·ligència, de vigilància crítica dels temps i de compromís amb un futur de diàleg i cooperació entre els homes i les cultures. Posteriorment, també exerceix una notable influència en el Concili Vaticà II, i durant molts anys escriu i conferencia en les universitats més prestigioses d’Occident, amb deixebles intel·lectuals com ara Emmanuel Mounier.
L’any 1960 mor la seva esposa Raïssa, després de cinquanta cinc anys de matrimoni, i d’una complicitat intel·lectual i personal extraordinàries. Aleshores, Maritain es queda sol i decideix donar una nova passa en el seu apostolat i entra com a seglar a la Comunitat dels Petits Germans de Jesús de Tolosa de Llenguadoc, on aquell vespre de finals d’hivern de 1973 flueix aquell corrent de paraules tranquil·les i sàvies.
El pensament de Maritain, en el qual ens endinsarem en el proper capítol, és radicalment vigent en aquest tercer mileni ple de desconcert, desencís i deshumanització, i, com veurem, assenyala un camí d’honesdat, de regeneració democràtica, de valoració de la persona humana i de la seva dignitat, que tots hauríem de conèixer i fer present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada