La crisi econòmica ha empès la Unió Europea cap a unes hores decisives en la seva Història. El repte que encara és fabulós. I ja hem perdut massa temps.
Europa ha de decidir si vol continuar presentant-se al món com una unió d’Estats amb interessos diversos i sovint contradictoris, o bé vol refundar-se com una autèntica comunitat humana, integrada per ciutadans amb plena consciència de compartir un mateix destí universal.
Els dirigents europeus, en lloc de limitar-se a posar pedaços en les vies d’aigua de la nostra economia, mitjançant tota mena d’artefactes inestables pensats per anar tirant fins la setmana vinent, haurien de treballar de valent per fer d’aquesta Unió Europea un sol poble, amb vincles i solidaritats transnacionals, amb un gran ideal compartit.
Deia Jacques Delors ja fa més de trenta anys: “Si no aconseguim infondre una ànima a la Comunitat Europea, es fragmentarà”. Certament, l’ànima europea, el sentiment de pertinença a aquest gran país que vol ser Europa, la consciència de ser europeus, de sentir-se’n per sobre de les diferències regionals i locals, està en hores baixes, però la Unió Europea continua existint. Ara bé, ho fa de forma fragmentada: uns països dins la zona euro, altres fora; uns alineats amb l’europeisme i altres amb l’euroescepticisme; uns cada dia més centrals i poderosos, i altres a cada minut més marginals i perifèrics.
Tenim una Unió Europea on els medis semblen imposar-se sobre els fins, on el com i la immediatesa empetiteixen el perquè, on cada Estat observa desconfiat i de reüll al seu veí, i on un economicisme tecnocràtic sembla posseir la veritat. Europa, en aquest 2012, si és poble, és un poble fragmentat, confós, negat, individualista, poruc, amb un dèficit d’esperança alarmant.
Infondre-li aquesta ànima, vol dir passar de la Unió Europea a una Unió dels europeus que constitueixi una autèntica comunitat, orgullosa i compromesa amb el seu patrimoni cultural, econòmic i social comú, abanderats d’un model de benestar que no existeix en cap altre indret del món, i fidels a uns valors d’arrel cristiana que són la millor vacuna contra qualsevol crisi.
Com aconseguir-ho? Introduint la democràcia directa a les institucions europees sense distincions estatals, i assumint aquestes el gruix de polítiques centrals que defineixen arreu els països descentralitzats; alhora que reivindiquem els valors que ens uneixen, i estenem la convicció i certesa de què, en un món cada dia més competitiu i global, o fem pinya i exercim d’europeus, o no hi serem.
Europa, sense els europeus, sense poble, no és res. Un conjunt d’institucions burocràtiques i d’estructures tecnocràtiques de gestió d’interessos estatals diversos no és ni serà mai Europa. Tinguem-ho clar: Europa no pot ser sinó l’ideal compartit, el destí comú dels europeus. Als europeus ens cal la raó i la fe, per sostenir alhora la voluntat i l’esperança d’un mateix esdevenidor.
Vivim hores decisives, i com deia Joan Pau II, “Europa no pot acomiadar-se de la Història.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada